El municipi de Masllorenç està situat a la part de ponent de la comarca del Baix Penedès, limitant amb l’extrem de llevant de l’Alt Camp de la qual va formar part fins l’any 1990.

El terme municipal té una extensió de 6,6 Km2. Confina amb els municipis de Rodonyà, la Bisbal del Penedès, Albinyana, Bonastre i Montferri.

El municipi comprèn, a més a més del nucli de Masllorenç, el poble agregat de Masarbonès, com a centres històrics, i la urbanització la Font d’en Talló com a nucli de nova creació.

El territori que ocupa aquest terme és lleugerament accidentat pels darrers contraforts meridionals de la serra del Montmell.

El sòl és bàsicament de tipus càrstic i argilós amb terres, en general, pobres.

La vegetació que hi trobem són boscos de pi blanc i garrigues a les terres incultes.

A les terres conreades, l’agricultura dominant és la de secà, essent el coreu principal el de la vinya, l’olivera i l’ametller, per ordre d’importància.

El poble de Masllorenç es troba al sector de ponent del terme.

Segons la tradició oral, el nom li vindria donat per la presència d’un pastor, que es deia Llorenç o que era natural de Llorenç del Penedès, que habitava una petita masia del lloc. En realitat, però, prové de l’evolució de “Villa Lorel” o “Villa Lauredia”, que s’esmenta en alguns documents a partir del segle XII.

El seu origen, doncs, el trobem en una vila romana, a la qual possiblement correspondrien les restes arqueològiques que s’han trobat a la part baixa del poble, i que daten dels segles I-II d. de C.

La reconquesta de la zona es va fer des del Castellvell Extremer, actualment Castellví de la Marca, passant a dependre del castell de Puigtinyós, situat a l’actual terme municipal de Montferri. L’any 1233, la vídua de Guillem de Montcada, Garsenda, filla d’Alfons d’Aragó, en compliment del testament del seu marit mort a la conquesta de Mallorca, feu donació del lloc al Monestir de Santes Creus. D’aquí que fos aquest monestir qui en percebia les primícies.

A aquella època, correspon el casc antic de la població situat a les anomenades “Voltes de Cal Baró”, on les mateixes cases farien un clos emmurallat del qual encara en queda algun reducte a les cases de la zona.

El 1.365 constava com a senyor del lloc en Berenguer de Montoliu, i, a darreries del segle XV, Ramon Guillem de Montoliu l’incorporà a la baronia de Renau, a la qual encara pertanyia el segle XVII.

A principis del segle XVIII inicia el seu creixement, que arriba al seu punt àlgid l’any 1.881, degut a una revitalització de la seva economia amb un augment dels preus del vi per la davallada de la producció francesa, l’elaboració d’aiguardent i l’entrada en explosió d’una pedrera. És en aquesta època quan s’urbanitza la gairebé totalitat del nucli de població actual i quan es construeix el temple parroquial.

Aquest és l’edifici artísticament més destacat del municipi. Està construït amb parets de mamposteria amb reforços de pedra als angles. La planta és de creu llatina inscrita en un rectangle. La coberta és de volta de canó amb arcs faixons de mig punt i cúpula sobre petxines en el creuer

Les primeres notícies sobre aquesta església es remunten a l’any 1.582 quan es demana llicència al Bisbe de Barcelona per construir una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Tot i amb això, la resta de documentació que s’ha localitzat informa que l’any 1.602 es va construir a Masllorenç una capella dedicada a Sant Ramon de Penyafort.

El 1.702 el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, el 1740, s’inicien les obres i  el 1.780,  les va beneir Mn. Josep Verdaguer.

El campanar no es va edificar en la seva forma actual fins el 1.855 i en destaca l’àngel de ferro que corona l’edifici que, des de la restauració de l’edifici, l’any 1977, porta per nom Llorenç.

El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció.

Després de la plaga de la fil·loxera, l’any 1.911, es va iniciar una davallada de la població que es veié fortament agreujada durant els anys seixanta del segle XX per l’anomenat “èxode rural”.

El poble de Masarbonès es troba a 286 m d’altitud, a l’extrem de llevant del terme

Els seus orígens, segons la tradició oral, estan en una caseta, Cala Margarita, que servia d’aixopluc a un pastor. Documentalment, però, hem de buscar els seus orígens a l’època de la Reconquesta, quan es va assentar al lloc una torre de vigilància cristiana, que després es convertí en una masia, que seria la que actualment  es coneix com “Cal Martí”, en la qual encara es poden observar vestigis d’aquella època

El lloc, a l’igual que Masllorenç, depengué, fins a mitjans segle XIII, de la família de Guillem de Montcada, que també el va donar al monestir de Santes Creus.

El segle XIV a la primera masia se n’hi va afegir una altra, “Cal Curt”, i el segle XVI “Cal Calbet”.

Els segles XVI i XVII Masarbonès s’engrandí, i el 1.787 el nucli comptava amb 52 habitants, batlle propi i hi constava la seva església d’estil neoclàssic dedicada a Sant Bartomeu, de la que en destaca el seu campanar d’espadanya.

Al 1.830 al lloc hi vivien 105 habitants; nombre que va anar reduint-se a partir de la crisi de la fil·loxera, el 1.911, la Guerra Civil i la crisi del camp provocat per les gelades de 1.956, fins al reduït nombre habitants actual.

Els primers anys de la dècada dels anys 70 del segle XX, als dos nuclis històrics de població del municipi, s’hi va afegir la urbanització Font d’en Talló, a la partida coneguda fins aleshores com la Coma de Cal Curt.

Històricament, l’economia del lloc es basava en l’agricultura de la vinya, l’ametller i l’olivera. En els darrers anys però el nombre de pagesos s’ha reduït dràsticament.

A partir dels anys 70 del segle XX, es van establir al municipi i al seu entorn algunes fàbriques. Entre aquestes, en destaca una dedicada a la producció de tendals i una altra a la fabricació d’equipaments esportius per gimnasos.

En el sector terciari, tenen prestigi dues botigues de mobles que han donat a conèixer el municipi a molts indrets del territori català.